Blog de Tomás

Avui per la nit he tingut un esglai. Novament m’he posat a suar, una vegada i una altra. No he despertat Eva però no em sentia bé. No sabia que pensar. Finalment ella se n’ha adonat i als volts de les 7 del mati, quan ella es despertava per anar al treball li ho he dit. Ha cridat sa tia que es metge i ens ha recomanat cridar el Samu. Així ho hem fet per estar mes tranquils. Han vingut dos hores més tard: un metge i un auxiliar. M’han fet una exploració ben correcta, amb electro inclòs ( cosa que jo no tenia tan clara) i tota una exploració visual i física.. Jo crec que no s’ha deixat res per preguntar ni palpar També m’ha pres la tensió i la veu correcta amb un pelet sobre la mitjana: res d’important.. Em diu que tinc un cor d’un jove de 18 any després de vore l’electro ( i supose que ho diu perquè en aquest país un tio de la meua edat, amb tot el que beuen i fumen, deu ser una pelleringa ja. M’ausculta, mira la llengua, els ulls fent-me seguir el seu dit, i aclucant-los  o obrint-los, posar els braços front meu i amb els ulls tancats dir si un em pesa mes que no l’altre. Em palpa les parpelles i la gola, em pren el pols. Tinc la sensació de que ho fa bé i que és un tio assenyat encara que jove. Parla molt bon anglès.  Per tot he de pagar 5000 florins però és habitual donar propina perquè el sou que tenen és d’uns 300  €  així que li’n done 1000 que son uns 40 €. Que em sembla poc considerant el servei prestat i a domicili.

No me encontraba bien y Eva ha llamado a su tía que es médico. Nos ha recomendado llamar a

Per la vesprada anem a fer un passeig des de la placa Móricz Zsigmond Körtér cap a dalt  del puig on hi ha

Por la tarde vamos a pasear desde la plaza Móricz Zsigmond hacia la parte superior de la colina donde se sitúa

Una altra característica que trobe en aquest país és la diferencia racial, ètnica, que es veu pel carrer. Pots trobar perfectament una xiqueta rossa i d’uns ulls blaus tan clars que semblen aigua, al costat un xiquet que s’assembla a un gitano. Es pot vore una dona major que passaria per una nòrdica o un vell que no desmereixeria d’un mediterrani. Parle de físics. No de vestimenta, que també es manifestament diversa. Junt a una persona vestida a la moda neo-hippy occidental et trobes l’obrer que vesteix pobre i soviètic. Però realment el que més em crida l’atenció es la tipologia humana: alts i baixos, rossos i morenos, amb cabells nòrdics o meridionals, alts i baixos. Jo crec que el pas de tanta gent, amb tanta facilitat  propiciat  per la geografia, i la diversitat de grups racials que hi han fan aquesta societat molt més mesclada que la nostra. I és clar, allà som en un extrem i la gent només venia escapada des del centre europeu o des del llunya orient. I als africans de tota mena els vam  expulsar i fins fa dos dies hem rebutjat la mescla. I encara ho fem. Es en aquesta darrera dècada quan les immigracions massives ens faran canviar de valent. Saba nova i benefici si funciona bé. Cosa que desitgem.

Otra característica que encuentro en este país es la diferencia racial étnica, que se puede ver por las calles. Puedes encontrar perfectamente a una niña rubia de ojos azules tan claros que parecen agua al lado de un niño que parece totalmente de raza gitana. Se puede ver a una mujer que pasaría por nórdica o un viejo que no desmerecería en nada con un mediterráneo. Hablo de físicos. No de vestidos, que también se manifiesta diversa. Junto a una persona vestida a la moda neo-hippy occidental te encuentras con el obrero que viste pobre y soviético. Pero realmente lo que más me llama la atención es la tipología humana: altos y bajos, rubios y morenos, con cabellos nórdico o meridionales, delgados y gordos. Yo creo que el paso de tanta gente, con tanta facilidad auspiciada por la geografía, y la diversidad de grupos raciales que hay hacen esta sociedad mucho más variada que la nuestra, mediterránea, ibérica. Y queda claro, allá estamos en un extremo y la gente únicamente llegaba escapando desde el centro europeo o desde le oriente lejano. Y los africanos de todo tipo los expulsamos y hasta hace dos días hemos rehusado bastante la mezcla. Y parece que aún lo hacemos. Y es durante esta última década cuando las inmigraciones masivas nos van a hacer cambiar de verdad . Sabia nueva y beneficio si funcionamos bien. Cosa que deseamos.

He fet una passejadeta cap al centre del poble que deu ser a un km. Continua fent uns dies esplèndids: calor i sol suficients per a mi. Diu Eva que el mal temps comencarà dins de poc i que açò no és sinó l’estiuet „de les velles”. Es molt agradós eixir al carrer amb aquesta temperatura.  Hongria té en aquests moments una contradicció palesa al carrer. Passa un poc com en aquells països en els que el capitalisme s’inicia. Per una banda hi ha tot el que aquest sistema comporta. I apareix amb tot l’explendor enganyós amb que sap fer-ho. Al costat però, hi ha el tic nacional, provenint del període comunista, en el que calia saber que hi havien unes coses  avui i demà no. Eren temps d’escassetat. I es confirma perquè, no per un afany de protecció del medi ambient, sinó per impossibilitat de consumisme, la gent porta amb ella les bosses de la compra,. Les simples bosses de plàstic.  Després, hi ha una certa austeritat. La gent estalvia, usa, les coses a un nivell màxim. No es tiren les coses: es reciclen o es guarden. Que bo seria no perdre aquesta forma d’actuar quan ja tingueren unes classes mitges acostumades al consum disbauxat! Com entén aquest sentiment  d’estalvi, de consum moderat, la població? De fet no crec que, llevat de les elits habituals, el personal ho considere ni poc ni molt. El que la gent vol és consumir i mostrar que hom ho pot fer. Els joves consumiran més de pressa, certament. O com a mínim de forma ideològica mentre no tinguin accés a un jornal o mentre aquest sia fluix. Com l’aprecien, aquest consum? Com un fet de modernitat, encara de modernitat i no de post? D’integració en un univers anhelat, superior …? Perquè, començaran a perdre ja els valors tradicionals hongaresos, centreuropeus, al mateix temps que incrementen les compres? Tinc la sensació que l’austeritat desapareixerà tan bon punt els jornals augmenten: res de nou a l’Est.

He hecho un paseíllo hacia el centro del pueblo que debe de estar a cosa de un kilómetro. Continua haciendo unos días espléndidos: calor y sol suficientes para mí. Dice Eva que el mal tiempo empezará dentro de poco y que esto no es más que el “veranillo de las ovejas”. Resulta muy agradable salir a la calle con esta temperatura. Hungría tiene en estos momentos una contradicción evidente en la calle. Ocurre un poco como en aquellos paises en los que el capitalismo se inicia. Por una parte hay todo lo que este sistema conlleva. Y aparece con todo el esplendor engañoso con que sabe hacerlo. Pero al lado, existe el tic nacional, proveniente del período comunista en el que hacía falta saber que hoy había unas coses que, tal vez, mañana ya no. Eran tiempos de escasez. Y se confirma por qué, no por afán de protección al medio ambiente, sino por la imposibilidad de consumismo, la gente lleva con ella bolsas enormes de la compra. Las simples bolsas de plástico. Hay una cierta austeridad. La gente ahorra, usa y utiliza, los objetos en su nivel máximo. No se tiran las cosas: se reciclan o se guardan. ¡Que bueno sería no perder esta forma de actuar cuando ya tuvieran unas clases medias acostumbradas al consumo desmelenado! ¿Cómo entiende este sentido del ahorro, de consumo moderado, la población? De hecho no creo que, aparte de las élites intelectuales el personal ciudadano lo considere ni poco ni mucho. O como mínimo de forma ideológica mientras no tengan acceso a un jornal o mientras este continúe siendo flojo. ¿Como aprecian este consumo? ¿Cómo un hecho de modernidad , todavía de modernidad y no de postmoderno? ¿De integración en un universo anhelado, superior en cierta medida…? Porque, ¿empezarán a perder ya los valores tradicionales húngaros, centroeuropeos, al mismo tiempo que se incrementan las compras? Tengo la sensación de que la austeridad desaparecerá tan pronto como los sueldos aumenten: nada de nuevo en el Este.

Efectivament, l’hongarès té una sintaxi que resulta complicada per als parlants de llengües llatines. Traduir una frase, de 17 paraules, ni amb subordinades o reflexives ni res, dels contes de Gyulla Illyés em costa  quasi mitja hora. Clar, no sé res de vocabulari i fins i tot les paraules més elementals les he de buscar. Però el que em sobta és  la sintaxi. La traducció literal seria aquesta més o menys considerant que algunes paraules poden tindre diferents accepcions i que n’he de destriar la correcta pel context. „ Ves solament dalt, jove, una falsa, penja sota una estirar biga aquell una petita bufa, cuinar i „ Una traducció correcta de la qual seria més o menys aquesta: „Joven, ves arriba al desvan  y coje la pequeña vejiga que cuelga de la viga para cocinarla”. Realment cal pegar-li moltes voltes per a esbrinar el que significa, i si no fos perquè conec el context em resultaria impossible de traduir. Que en puc deduir jo, d’aquest batibull? L’orde és ben diferent, amb verb al final per confirmar-ho tot. Les arrels de les paraules van acompanyades dels sufixos que determinen al valor dels casos. L’article indefinit apareix amb un sentit molt més ample que el nostre. El verb porta un, sovint, sufix que el determina. No hi ha gènere ni número.  Sembla que l’idioma anara in crescendo cap a la fi de la frase. Si els hongaresos construeixen les frases en aquest ordre, en quin sentit capten el discurs diari, el personal… al revés? Això no és plausible. No  ho sembla, en la vida quotidiana. Finalment, si vull, de veritat tirar endavant la comprensió d’aquest poble mitjançant la llengua, hauria de fer un poc d’etnolinguistica: Triar paraules com ara família, persona, poble … i analitzar, per exemple un ritual com l’anada a un concert, tan important ací com és això. Una altra possibilitat seria triar paraules de diferents camps semàntics, que inclogueren els terrenys més universals com ara, família, espai, economia, temps i d’altres més modernes i comparar-les amb el català. Una comparació feta en nivells lèxics, semàntics, morfològics. Ítem més un anàlisi funcional, posicional i exegètic  d’eixes paraules. I un lloc per vore’n algunes d’elles poden ser els contes que hem de traduir: es una forma ben tradicional d’entendre el món i que tinc a l’abast. Finalment, un sempre compara!

Efectivamente el húngaro tiene una sintaxis que resulta complicada para los hablantes de lenguas latinas. Traducir una frase de 17 palabras, ni con frases subordinadas o reflexivas ni nada que se le parezca, de los cuentos de Gyula Illyés me cuesta casi media hora. Claro, no sé nada de vocabulario e incluso las palabras más elementales las he de buscar. Pero lo que me llama la atención es la sintaxis. La traducción literal sería ésta, más o menos, considerando que algunas palabras podrían tener diferentes acepciones y que se hace necesario elegir la correcta a partir de contexto. Este sería el texto: “Ves únicamente arriba, joven, una buhardilla, cuelga bajo estirar una viga aquella pequeña vejiga, cocinar” Una traducción correcta al castellano, porque esa es a la lengua a la que quisiéramos traducir, sería más o menos la siguiente: “Joven, ves arriba al desván y coge la pequeña vejiga que cuelga de la viga para cocinarla” Realmente hay que darle muchas vueltas para adivinar lo que significa y, sino fuera porque conozco el contexto me resultaría imposible de traducir. ¿Qué puedo deducir yo de todo este galimatías? El orden es muy diferente, con el verbo al final para confirmarlo todo; pero eso no me resulta extraño. Las raíces de las palabras van acompañadas de los sufijos que determinan el valor de los casos. El artículo indefinido aparece con un sentido mucho más amplio que el nuestro. El verbo lleva , a menudo, un sufijo que lo determina. No hay género ni número. Parece como si el idioma fuera increscendo hacia el final de la frase. Si los húngaros construyen las frases en este orden, en qué sentido captan el discurso diario, el personal… ¿realmente tan al revés de nosotros? Eso no me resulta plausible. No lo parece en la vida cotidiana.