Szigetvár
Octubre. I els arbres groguegen! Els que hi ha davant casa prenen, imperceptiblement, aquest punt de la fulla del tabac que ens els fa tan atractius. I com avui anem al camp supose que em resultarà més bonic encara. Bon temps: encara que velat per cirrus molls, hi ha sol alegre.Anem a Szigetvár amb il·lusió i ganes. Per ella i la seua amiga i per mi i el camp hongarès.Però hem decidit tornar a Budapest. Eva ho lamenta però no hi veu cap altra solució. Jo menys encara. Així és que deixem aquest suposat paradís. La sola cosa bonica és el recorregut que fem per pujar a la casa dels amics: pel mig d’un bosc d’acàcies i el sol resplendent de vegetació. Tot es verd, amb la verdor nova de pluges recents. Un camí que em porta a la memòria alguns passatges de les pel·lícules de Bergman. La situació de la caseta que tenen és realment un privilegi. I seria un univers agradabilíssim si no fos tanta la misèria mental i física. Constatem que no hi ha autobús sinó molt tard o a les dotze. Decidit: marxem immediatament. Buset vell que recorre els pobles plens de pau i nets. A Szigetvár dinem per 8 euros una mena de gulas amb creps de postre i cafè, tot de bona qualitat i bonic. Visitem el castell que tingué una important part en la història de guerra contra els turcs allà pel XVI. Zrínyi Miklós va fer del lloc una Numància més, com sempre, i a pagar-ho Pebrereta! Desprès entrem en l’antiga technika dels trens secundaris cap a Budapest. Em recorden els pitjors dels anys 60. Les imatges em transporten al realisme socialista de
