Literatura húngara online
Literatura húngara online
Inici Notícies Agenda Llibres Crónicas húngaras Castellà Català
Literatura húngara online
Literatura húngara online
Literatura húngara online
Futbòl i lletres
Péter Esterházy

Magyar Szak- és Szépirodalmi Szerzõk és Kiadók Reprográfiai Egyesülete
Edita la Fondació Hongaresa del Llibre
Literatura húngara online
Viceversa
Gábor Németh

Em prenen per espanyol

Traducció de Antonio Manuel Fuentes Gaviño

Font: Ets jueu?
Recomana aquest article als teus amics Versió per a imprimir

(A en Javier Marías)

Potser em calgui una ampolla de vi, corpulent i purpuri, com si estigués bevent la sang, ennoblida fins esdevenir vi, d’un brau sacrificat fa molt de temps, per evocar amb exactitud la sensació, l’onada de calor del delit que vaig experimentar en sentir la frase al·lucinant de la xilena: du sein spanisch, o do you spain; una frase absolutament increïble, encara que, sens dubte, me la podria haver dit en espanyol, ja que la seva llengua materna, al contrari que la meva, era realment l’espanyol; i quina altra cosa podria haver estat més natural que, si m’hagués demanat per tal i tal, l’hagués fet en espanyol; però no, me la va dir en la llengua del país en la terra del qual havia aixecat la seva caseta, entre joguines de fusta, llibres, diguem-ne, d’art, jerseis inques i falsos instruments musicals d’Àfrica. I és que estàvem a Frankfurt, a la fira del llibre, on l’Schwerpunktthema era el meu país, i no precisament Espanya. Jo mateix anava envoltat de disseny danès; aquell dia duia un vestit de llana, de color gris fosc, un model en tots els sentits up to date de la firma Cottonfield, de 1999, amb una camisa de tennis, també de Cottonfield, de color gris clar amb tres botons i mànigues llargues que portava damunt d’una samarreta negra; però calçava sabates espanyoles, d’ant negre que, tanmateix, la xilena no podia veure. El que sí que podia veure eren les meves repetitives voltes concèntriques, per tal de fer, una vegada més, una ullada de gairell a la peça, sense cap mena de dubte, més preuada de la seva col·lecció: un braçalet de plata brutal i feixuc que protestava per la seva crua bellesa, i que semblava ésser el perfecte obsequi amorós. Però el seu preu coindicia pràcticament amb el límit màxim dels diners destinats a regals, de manera que, al menys en aquest sentit, hauria d’haver elegit entre el meu amor i els nostres fills, i jo em considero un pare emotiu i abnegat; amb tot, la joia m’havia encisat, era l’emblema de tot el que acostumo a imaginar irresponsablement sobre les possiblitats de la nostra vida en comú: que mai no morirem, que després que hàgim deixat darrere el llast del torment terrenal, aquell munt confús d’allò que anomenem deures, ens espera el temps de l’eterna joventut, viatges, dècades passades ociosament en estat d’entreson en països exòtics. Tot això era el que suggeria la joia: consentia aqueix anhel impossible i infantil, prometia aqueixa vida, perquè en les meves voltes, en el meu retorn etern hi havia alguna cosa d’ànsia melangiosa, i era en la meva actitud on hi radicava l’orgull ferit del escriptor desconegut, a qui els funcionaris de la seva pàtria a l’últim moment havien trobat mancat de pes i havien tret de la llista, de qui està present a la Fira del Llibre, no com a escriptor, sinó com a corresponsal de ràdio (com a treballador enfeinat dels media electrònics, no com un modest príncep de les lletres disfressat, sinó com un taujà de la premsa). Sentia, doncs, l’orgull de qui se sent ofès, i també melangia; la xilena, amb el seu sentit implacable, atàvic, n’era conscient; li hauria semblat típicament espanyol que la barreja de dos sentiments restés entumida en una ganyota i no els meus trets, segons alguns, llatins, segons altres, jueus; o potser el que rajava de les meves incessants voltes, de la Dansa del Voltor, la bogeria ensinistrada, però és ara quan començo a fer-me’n una idea, en el precís moment en què escric aquest text, només ara em poso a pensar per què em vaig sentir content quan ella em va prendre per espanyol, i, de fet, que vol dir ésser espanyol? com és un espanyol, més concretament, un home espanyol? amb que associo Espanya? ’No amb matadores de braus, amb crims de pintor de secà i mai perfeccionats, amb gent cridanera i poc urbana, amb tricornis, amb aixecadors de pedres, i amb càntirs i guitarres’. No, més aviat penso en el meu pare, en els seus viatges oficials a Espanya, en els partits de futbol, el FC Barcelona i el que es diu Equipo Real, anècdotes sobre els membres del ’Equip d’Or hongarès emigrats a Espanya, les sabates perfectes, tallades per a peus estrets, els rellotges d’or i els abonaments permanents per als estadis, el tracte de Don per a tothom, les palmeres, els cafès calents, el vi, les paelles, els objectes carrinclons: la pica que el meu pare em va portar de Madrid, mortalment perillosa, i la punxa de la qual, encara més vil ja que li havien fet forma de ganxet, estava protegida amb un ridícul tros de suro, però, malgrat tota aquesta ridiculesa, acostumava a imaginar històries lascives sobre el meu pare i el tros de suro: que potser hauria passat ardents nits envoltat de ballarines, un grapat de Cármenes, que es guarnien els cabells, negres com corbs, amb clavells vermells d’un flaire sofocant; així, el suro que reduïa la punta de la llança s’hauria estavellat en sortir d’una de les nombrossísimes ampolles obertes, contra el brocat del sostre del prostíbul, després hauria rebotat contra la falda del meu pare, per a acabar sortint apretat entre dos llavis plens i humits de vi; una ampolla de vidre al argent viu, amb brandy espanyol que havien engrescat amb licor de cafè, una fulla petitona -d’on?- de Toledo, amb l’empunyadura daurada; una carrossa diminuta, amb uns cavalls meravellosos damunt del nostre televisor, un sac de cuir de vaca en què hi portava tots els meus fòtils en començar els meus vint-i-pocs; l’autorretrat del jove Velázquez a la Brera de Milà; Maria Schneider a El Repòrter, rossegant el seu llapis mentre estudiava en Gaudí, atropellat per l’autobús, agonitzant en un asil; l’Enginyós Cavaller Don Quixot de la Manxa, evidentment; un bací amb la vora trencada; un actor búlgar fent d’en Goya boig en una pel·lícula; un amic meu que s’havia preparat per al seu viatge a Madrid amb un manual d’espanyol de fi de segle, per la qual cosa era capaç de rondinar sense faltes pel planxat dels calçotets i per l’emmidonat dels punys; la Fiesta; un escarràs de raïm; l’assaig d’en Borges sobre el tango; l’autobiografia d’en Buñuel; el palmell d’una mà d’on surten formigues; el bigoti d’en Dalí; els cambrers a Tossa de Mar, amb el seu orgull amagat darrere llur impecable cortesia; les roques a la badia; el rostre de la meva filla en aixecar el cap quan romangué tota sola amb el mar durant una estona; l’Unamuno i l’Ortega y Gasset; en Lope de Vega al seu llit de mort, dient -en Dant m’avorreix-; un cec que ha rebut una puntada a la panxa; la cara d’una noia a la pel·lícula Cría Cuervos d’en Saura; una cançò de la mateixa pel·lícula,; i, finalment, la cançoneta infantil: Pispa el Llopis, pispa el Gomis, però després tots francs1, i tot açò ensems: que ésser espanyol pot ser, sens dubte, una cosa grandiosa, tràgica i atractiva, que la paraula espanyol, en la meva llengua materna, es troba en una subjección inseparable, dita fraseològica, de la paraula boig; el boig espanyol, per a nosaltres, hongaresos, és equivalent al que és l’hongarès boig per a G. B. Shaw, per exemple, i encara que ’la imatge d’un país no la donen precisament aquells que trepitgen els seus carrers, ni tan sols la resta dels ciutadans, que tendeix a sofrir la cada vegada més comuna o planetària al·lucinació consistent a pensar que la imatge d’u és la que se li mostra a la televisió’, darrere de la bogeria dels espanyols, malgrat tot, es pot albirar la tràgica òpera del catolicisme i un imperi mundial enfonsat; mentre que darrere la nostra, la dels hongaresos, el llançament de la fletxa cap arrere, la carn reblanida sota el selló de muntar, i la llet d’euga fermentada; és a dir que sobre la bogeria dels espanyols hi ha alguna cosa de noble rovell, el reflex del que és tràgic, mentre la dels hongaresos és simplement ridícula; així que, al cap i a la fi, és possible que la font del meu plaer no fos que la xilena em prengués per espanyol.

Sinó, més aviat, que no semblo hongarés.

Cercar

Edita la Fondació Hongaresa del Llibre Copyright © LHO, 2007