Ferenc Temesi La droperia robada Traducció de Judit Krasznai Font: El gos català

El millor test d’intel.ligència consisteix a veure què fa cadascú amb el seu temps lliure. Poques dones, i encara menys homes, tenen prou caràcter per a fer el mandra. El temps que es desaprofita amb plaer no és temps perdut. El sol ja s’ha post; aquest dia calmós també s’ha acabat i, abans que u se’n pugui adonar, bufa ja el vent nocturn. El descans és el més gran dels reptes.
I al dia següent irrompé l’estiu; la temperatura era de vint-i-dos graus. Les poncelles madures van fer eclosió als arbres. En dos o tres dies els voltants s’ompliren de presseguers i ametllers en flor, a més de les omnipresents flors silvestres. Finalment, l’arribada de les cigonyes fou una cosa de no dir. Quant als bernats pescaires, semblava com si no se n’haguessin anat mai.
Amb independència d’on u s’hi assegués, la costa es trobava encara relativament buida. Enmig d’aquella manca d’humanitat el mar tenia temps per a descobrir el seu autèntic rostre.
L’eixelebrat d’en Gyé, després de pujar i baixar corrent del turó veí, on s’amagava la capella de No Sé Quin Sant, i d’omplir-se els braços i les cames amb les ferides de Crist, va nedar fins a les roques. L’aigua de la piscina de la casa era més freda que la del mar.
Després van beure i menjar. O a l’inrevés. No té sentit enumerar llocs ni noms de restaurants.
El que sí que és segur és que, al marge de les pintades amb la paraula “INDEPENDÈNCIA!”, els catalans són extremadament amables, si no apacibles, amb els turistes. Tot i que és millor no anar a llurs tarongerars sense invitació, com va fer en Gyé, perquè disparen. No s’hi veuen cambrers empipats o amb cares llargues. Tanmateix, hi ha molts vells sumits en un plàcid estat de benanança. A l’interior del cafè té lloc una tertúlia d’ancians, animada i sorollosa. Us trobeu a la terrassa, fotent-vos un Veterano, un conyac lleuger, popular i barat, i sabeu que des de la parada de taxis que hi ha davant, a cinc metres d’allí, sortí el cotxe el conductor del qual s’hagué d’estranyar necessàriament quan en Dalí, aixecant-se de taula, va dir:
“Anem a Paris”
Així doncs, sou a Figueres: aquí u s’apanya millor amb el francès que amb l’anglès. Sota els quadres i les estàtues que hi queden per damunt de llurs caps, desfila un grup de nens rics de preescolar. Un quadre de Dalí sobre Picasso: Jo coneguí l’Emperador. Els noms no hi són necessaris. Encara millor, només en cal u: CADAQUÉS. O potser un altre: ALMADRAVA. I prendre licor de pomes o d’avellanes, o sangria barata, a deu metres de les ones que s’estenen sobre la platja.
Després per la nit, una sola ampolla de vi negre costa gairebé tant a qualsevol restaurant com el sou d’un mes a ca nostra. Per tant, res de vi negre, és clar.
És el paradís dels infants i dels gossos: si un gos s’ajeu a la carretera, tots els cotxes s’hi aturen. Resulta tan commovedor com xiuxiuejar una oració en una basílica gòtica reconvertida en barroca, en uns claustres, d’allò més alts, situats per damunt dels núvols.
El millor test d’intel.ligència consisteix a veure què fa cadascú amb el seu temps lliure. Poques dones, i encara menys homes, tenen prou caràcter per a fer el mandra. El temps que es desaprofita amb plaer no és temps perdut. El sol ja s’ha post; aquest dia calmós també s’ha acabat i, abans que u se’n pugui adonar, bufa ja el vent nocturn. El descans és el més gran dels reptes.
La droperia robada, com el petó robat, és l’autèntica, diu en Gyé.
Si mandreges, no siguis solitari. Si ets solitari, no siguis mandrós, diu l’amfitrió.